Jo, Laia

Et mires al mirall i et veus lletja, grassa, menyspreable. Tens quinze anys i així t’has vist tota la vida. Tampoc no hi ajuda gaire que els teus companys t’ho recordin constantment, i que les poques amistats que tens sempre acabin d’una forma dramàtica.

Així és com se sent la Laia, una adolescent ara internada en un centre psiquiàtric. Coneixem la seva història a través de dos fils narratius, que s’intercalen per capítols. El primer, escrit en primera persona per ella mateixa, se centra en la vida de la protagonista, especialment en la seva relació amb la Iolanda, una amiga, als seus ulls, completament contrària a ella –guapíssima, primíssima– a qui va conèixer poc abans que la internessin. El segon, en canvi, està completament dialogat; són les converses que té la Laia amb la seva psiquiatra des que la van internar.

Jordi Sierra i Fabra és un dels autors més prolífics de la LIJ catalana, i en el seu vessant juvenil sempre aprofita per introduir problemàtiques del jovent: aquest cop ens parla de l’assetjament escolar, els trastorns de la conducta alimentària, les malalties mentals i la mort. Amb aquesta dèria d’introduir tants temes diferents (i, a més, sempre des d’una perspectiva didàctica, més enllà del benefici de la trama) no només converteix l’obra en un reguitzell poc coherent d’idees diferents, sinó que construeix uns personatges arquetípics i sense matisos.

Aquest últim defecte s’amplifica encara més tenint en compte la poca extensió del llibre (només té 144 pàgines!), ja que no hi ha prou espai per desenvolupar-los. Una brevetat que encara s’entén menys en llegir les darreres pàgines de la novel·la, que pren un punt de vista que talla completament amb la narrativa anterior (en aquest cas, pren el punt de vista de la psiquiatra) i resol el conflicte amb un complet deus ex machina que no només és desconcertant pel tancament ràpid de la trama, sinó també per l’actitud irracional del personatge que el narra.

NarrativaRealisme