Jo soc l’altre

De tot allò que passa des que la idea d’un escriptor esdevé un llibre publicat poc en sabem els lectors. Som la darrera baula de tot un seguit de processos creatius i burocràtics que podem imaginar més o menys lliures i cordials. Ara bé, tot i que ens podem equivocar, a vegades ens arriben a les mans obres que intuïm que són fruit d’un treball conjunt, coordinat i respectuós.

És la sensació que tinc amb aquest Jo soc l’altre, on el text de Germán Machado ha d’haver dialogat prèviament un munt de vegades amb la proposta visual de Mercè Galí. L’autor crea una ficció però a partir d’una realitat autobiogràfica: ens parla dels seus dos germans grans, bessons idèntics.

A l’autor no li interessa tant aprofundir en la vida d’aquests personatges com aprofitar la confusió que comporta la seva semblança per plantejar el tema de la identitat. Qui som? Com ens veuen els altres? Ens molesta o ens afecta no ser identificats? Ens podem definir sense explicar què fem o què ens agrada fer? Galí, per seguir el joc i continuar explorant el tema de la identificació, utilitza, a banda del dibuix, dues tècniques gràfiques d’allò més fidels al concepte de còpia: la fotografia i els tampons.

Només començar, a les dues primeres pàgines, ja trobem l’essència del que serà el llibre. El text breu, sintètic de Machado: «Dues gotes d’aigua. Som així. Tan iguals.» I la proposta gràfica de Galí: el collage fotogràfic amb imatges reals dels protagonistes i el joc de simetria dels tampons. Però també la composició de la pàgina, tan equilibrada i elegant, la tria de la tipografia i el color taronja del text, la paleta de colors, que ens remet al passat…

Jo soc l’altre és un llibre amb una edició molt pensada, més reflexiu que no pas d’acció, d’un tema conegut però amb un to i un registre nous. És un llibre que guanya amb segones lectures, que perdura en el record, i on els més atents podran trobar-hi mostres d’un humor subtil que comparteixen autor i il·lustradora.