Juguem a la sorra

Ilan Brenman és un dels autors de llibres per a infants més representatius del Brasil, conegut sobretot per l’èxit de Les princeses també es tiren pets, tot un fenomen editorial amb milers d’exemplars venuts que, fins i tot, compta amb una adaptació teatral i un musical. El seu últim títol, Juguem a la sorra, és un llibre amb il·lustracions de l’artista madrilenya Lucía Serrano, amb qui, de fet, va col·laborar ja en La bossa de mà, que continua amb la candidesa i l’humor narratiu que el caracteritza per dirigir-se, sobretot, als més petits de la casa.

Així, tot pensant en la primera infància com a destinatària, l’obra, de format quadrat, de cartró i amb les cantonades arrodonides, demostra que Brenman és també un gran observador de les criatures, a les quals presenta amb respecte i tendresa pel fet de convertir-ne la senzillesa de la quotidianitat, com ara jugar a la sorra del parc, en el tema principal d’un llibre. Una acció habitual de l’univers infantil en la qual tot és possible: cuinar bons plats, construir grans edificis, explorar llocs misteriosos, descobrir un tresor, regar un jardí, fer màgia o treballar, de sobte, en una perruqueria.

Totes aquestes accions es desenvolupen sempre en un mateix espai, un arener, representat sobre un fons blanc neutre per destacar sempre els mateixos personatges i el seu joc imaginari, en el qual els més petits es reconeixeran fàcilment. Les il·lustracions de Serrano, també identificables pel seu estil més clàssic, s’acoblen doncs a la narració, o més aviat, a l’enumeració de Brenman i permeten anar més enllà del text, en mostrar tot un catàleg d’emocions, gestos, fets i altres petits detalls, com ara la compareixença habitual dels esquirols i els cucs, que enriqueixen la interpretació de la imatge.

Amb un final divertit, culinari i ple de sorra, aquest llibre és un títol més amb què enriquir les prestatgeries dels infants i per llegir plegats i en família. Tot i això, com passa de vegades en aquests tipus de publicacions, potser es fa una mica llarg i repetitiu i es converteix en una mostra encadenada de diferents comportaments infantils que, paradoxalment, pot acabar assaciant abans d’hora els lectors més petits que tot just comencen a introduir-se en la lectura i la interpretació de la imatge.