Juguem?

Sovint es diu que els autors haurien de tenir unes bones tisores de podar per tal de reduir a l’essencial els seus textos, exercici que, dut a terme amb destresa, redundaria en benefici de l’obra, dotant-la de força i expressió. Doncs bé, Brenman es mostra extremament diligent i hàbil en portar a la pràctica aquest art de la reducció. El text que ens ocupa és breu, brevíssim, en consonància amb la línia marcada pel títol: una interrogació que, ja se sap, és una bona manera de despertar, per si mateixa, la curiositat del lector.

Així doncs, un cop empès a voler-ne saber més, el lector es troba immers en un seguit de petites anècdotes que tenen com a objectiu revelar-li una gran veritat, la del valor del joc compartit amb els amics o la família enfront de les solitàries i evanescents promeses fetes pels dispositius electrònics.

Com a bon àlbum –perquè així el considerem–, la frugalitat textual de Brenman es complementa amb una interpretació narrativa més enllà de les paraules, i és aquí on ens traiem el barret davant de les il·lustracions de Rocío Bonilla. Els seus dibuixos aquarel·lats narren cadascuna de les situacions en què en Pere, absort pel que veu en una pantalla o sent a través d’un reproductor, és interpel·lat per amics i familiars que el conviden a participar en els seus imaginatius jocs.

Un petit esforç per part del lector permet trobar el desllorigador a qüestions com ara per què el protagonista està representat amb els ulls clucs, aïllat i en tons grisos. La narració visual, construïda amb recursos habituals en l’artista, com ara les repeticions, els enquadraments fragmentats, les formes monocromes combinades amb les acolorides i la intertextualitat (el conill blanc servint el te, per exemple), colonitza les pàgines amb l’expressivitat i l’alegre sensibilitat de Bonilla.

Impecable l’edició amb desplegables d’Animallibres, que inclou un quadern amb entreteniments i es tanca amb un epíleg amb les reflexions de Brenman sobre els infants, la tecnologia i la felicitat.