La bandera de l’Amàlia

A la plaça del poble hi viu l’Amàlia, la millor costurera de la contrada. És una dona molt apreciada pels veïns, que li encarreguen la roba amb què es vesteixen cada dia i també la que llueixen a les celebracions. Amb els anys ha adquirit renom, i per aquest motiu la comissió de festes li encarrega la bandera que es penjarà a la vista de tothom: precisament, als balcons de casa seva, que donen a la plaça. Diversos entrebancs endarrereixen la feina de l’Amàlia, però els pals a les rodes no la fan defallir. Arribat el primer dia de festes, els vilatans descobreixen, sorpresos i esbalaïts, el fruit de molts mesos de treball.

Val a dir que els obstacles són sempre inconvenients amb què topen diversos conciutadans –ja sigui una mare poc previsora, la banda municipal o el tenor local– als quals la modista socorre lliurant-los, justament, el tros de bandera que té confegit fins llavors. D’aquesta manera, es posen en evidència dos trets de caràcter de l’Amàlia: la seva despresa generositat i la seva capacitat d’improvisació per superar situacions adverses.

El to general emprat per Granero correspon al de la rondalla, i l’autor ajusta el perfil de la protagonista al que s’espera d’una dona que passa els dies entre fils i puntades d’agulla mentre aixeca la mirada per ullar la vida que transcorre a la plaça: és observadora, previsora i resolutiva. El binomi interior-exterior apuntat per Granero queda reforçat per Hristova en representar, en moltes il·lustracions, l’habitatge de forma simultània amb la plaça. Una porta de la sala entreoberta que deixa veure un maniquí dins del cosidor, el gat omnipresent, el batent de la porta del balcó, les plantes, etc., conviuen harmònicament amb l’espai públic i amb l’estàtica font al centre de la plaça, testimoni del tràfec, dels canvis de llum o de l’estació de l’any.

Un projecte ben concebut i ben executat que trenca una llança a favor de la comunitat: la bandera de l’Amàlia, com a símbol d’identitat, ha acabat sent un mosaic de retalls de roba, de la roba que duen els veïns, que l’observen bocabadats.