La cançó de les balances

En un àlbum en cartoné, trobem un conte que s’inspira en La cançó de les balances composta per Josep M. Carandell i interpretada per Ovidi Montllor. Al final de l’edició, hi ha la partitura, la lletra i també un text amb una aproximació a la figura de Carandell i a aquesta cançó, que va esdevenir poc menys que un himne durant els anys 70.

Amb una prosa atractiva subratllada per una tipografia alterna, es desplega la història d’un rei l’ocupació del qual és comptar i prendre nota del preu de totes les seves possessions, entre les quals hi ha els seus súbdits. L’avarícia del sobirà no té límits, i en desatendre qualsevol petició que pugui venir del seu poble s’acaba erigint en la personificació de la injustícia. La col·laboració dels habitants del regne permetrà que tirin endavant els seus projectes, deixant de banda el monarca, les seves balances i les seves calculadores.

S’agraeix la picada d’ullet de batejar amb el nom d’Ovidi el joglar que alça el seu poema i la seva veu per reclamar justícia; en general, es pot dir que l’essència de la cançó es manté en el conte. Així, malgrat que el to original –d’acord amb el context històric en què es va escriure i compondre la peça– queda tamisat, ja que es perd la ràbia, la intenció reivindicativa batega en un corrent narratiu molt adient per a la canalla.

Els dibuixos, que creen harmonies lluminoses amb l’ús intensiu de colors complementaris, reforcen l’àmplia gamma d’emocions apuntades al text, efecte que també s’accentua amb la lectura combinada dels dos llenguatges –escrit i plàstic– gràcies a la seva disposició a les pàgines.

Ens quedem amb la imatge del rei enterrat pels papers i pels recomptes, ric, poderós… i sol. Bona feina d’inspiració per part de l’autora i unes magnífiques il·lustracions, guardes incloses.