La cara al vent

En ple mes d’agost en Miki i en Robert s’enfilen a les seves motos al Maresme per travessar mig Pirineus i anar a trobar-se amb les seves xicotes a Echo, al cor del Pirineu aragonès. Una novel·la de creixement, autobiogràfica, on l’autor exposa les trifulgues dels joves per ser rebels d’estar per casa, encara que sigui per ser escriptors. Però així com al final el protagonista resumeix la difícil tasca d’inventar històries amb la frase: «He esgotat totes les idees que tenia. Vés a saber si en tornaré a tenir cap més que valgui la pena.» I la noia li respon: «Doncs n’hauràs de buscar de noves. En això deu consistir escriure, no?» Doncs escriure no és només tenir una bona idea, com passa en aquesta La cara al vent. I és que l’obra peca de simplicitat: una idea inicial fina com un fil d’aranya que narra un viatge per les sinuoses carreteres pirinenques i que es desenvolupa sense més interès que el que pot tenir una guia de viatges. I és que tot i que les motos poden ser d’interès per als joves lectors, ha d’haver-hi quelcom més per enganxar-los a la lectura.