La carta

Heus aquí un llibre insòlit, fruit de la cooperació entre dos mons tan allunyats com Thille Boubacar (Senegal) i Salt (Girona), i també de la capacitat il·lustradora de Rocío Araya, que ha sabut compondre les seves imatges incorporant els petits dibuixos dels infants d’aquell poblat, amb un resultat plenament reeixit.

A partir d’una idea de Víctor Àguila i Alba Serrat, l’argument, creació de Roser Rimbau, sorgeix quan una tempesta de sorra posa en mans d’un infant un tros de paper, que el nen pensa aprofitar per escriure una carta al seu pare, perquè no s’enyori ara que és a Europa(?). Hi dibuixarà el seu poble, amb tots els seus aspectes: la casa dels savis, les gallines, les cabres, el pou, el mercat, les ballarines, etc. És clar que tanta cosa no li cap, en aquell trosset de paper. Busca que buscaràs, què hi pot dibuixar, al capdavall s’acaba trobant una bonica i tendra solució, perquè el pare, en rebre la carta, sigui feliç.

La màgia del llibre consisteix a fer que els lectors d’aquí ens apropem a la vida quotidiana dels infants d’allí, de manera que els trossets de paper que sorgeixen aquí i allà del relat acaben transformant el paper del llibre en un àlbum documental de prou gruix i pes per recordar-ne els orígens i la identitat. Una doble plana final explica com i on va néixer la idea, a més d’incloure un petit lèxic sobre les poques paraules en fula que el text ha preservat. En resum: una experiència interessant i reeixida.