La casa del ratolí

Bonic llibre que transporta una remor que no se’ns farà estranya. En els seus fonaments hi pesa l’oralitat i una estructura acumulativa a base de repetició que amaga l’esperit de rondalles com ara La sopa de pedres i que ens recordarà altres obres com ara El llop ha tornat! de Geoffroy de Pennart, entre moltes altres.

La història és una faula protagonitzada per un ratolí molt espavilat que porta la casa a les espatlles; de fet la traducció literal del títol original de l’anglès, més poètica potser, seria El ratolí que portava una casa a les espatlles. La casa és un encuny, un forat al paper amb la forma de l’edifici. Després de decidir on establir-la, arribaran diferents animals, cadascun amb les seves diferents particularitats. Tots estan convidats a entrar i compartir teca, però tots mostren reticències perquè pensen que no tindran lloc. Però a la casa del ratolí tothom hi és benvingut, i es va engrandint a mesura que augmenten els convidats, fins a formar un poble ple de cases. El ratolí, com un messies, predica amb l’exemple, i els actors passius o negatius s’enriqueixen de l’experiència i es transformen.

El text de Stutzman és rodó, camina molt bé i és fantàstic per llegir-lo en veu alta. En això hi té molt a veure la traducció plena d’ofici de Miquel Desclot, amb un vocabulari ric i que manté el ritme i la cadència ideals per a tota mena de lector.

Les coloristes i brillants il·lustracions van a càrrec d’Isabelle Arsenault, una artista que deixa ben palès que molta il·lustració d’avui no s’entendria sense la connexió entre artistes que permeten les xarxes i les fires especialitzades. Arsenault és una esponja, per bé i per mal, d’estils i llenguatges de totes les èpoques i de molts llocs, que fan servir la imatge com a vehicle, el còmic, l’audiovisual, etc. L’explosió de les il·lustradores Mariona Cabassa, Beatrice Alemagna o les relectures de l’art de l’est són vitals per entendre aquests corrents en la il·lustració contemporània. Un bon exemple d’aquesta globalització és, amb les seves diferències, la connexió formal amb artistes com Matthew Forsythe (Poko i el seu tambor, Mina), per exemple.

Arsenault s’erigeix en un gran exponent de la creixent moda que vam tenir fa uns anys (i que encara continua) d’incloure elements florals diversos, ja poc originals, i un punt onírics que tenen molt a veure amb el disseny gràfic. En aquest llibre Arsenault s’ho ha passat molt bé aplicant diferents tècniques i generant un univers ric pel que fa a personatges, amb una gran concepció de l’espai i la narrativa. Molts dels elements estan aplicats en collage i alguns dels vegetals ens fan pensar, no cal dir-ho, en formes de Matisse. És un fet que el món del llibre ha de reinventar-se o proposar efectes que altres suports no aconsegueixen. Pot ser aquesta la raó per la qual els personatges estan il·lustrats i després afegits en collage, cosa que aporta una sensació de tridimensionalitat, o que trobem el fris desplegable a les pàgines centrals (molt en voga avui dia), o l’encuny que suposa la casa del ratolí, que permet veure i crear jocs cinemàtics entre la pàgina següent i la que hem deixat.

Amb aquest llibre somriureu tot recordant la dita «A casa honrada, no hi haurà porta tancada. Aquí en podeu fer un tastet.