La casa sota la sorra

El mateix any que els Beatles van publicar el Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, els cinemes estrenaven El graduat (Mike Nichols), i el món tremolava amb la guerra dels Sis Dies entre Israel i els països àrabs, els catalans estàvem orfes d’herois que parlessin en català. Un buit que calia corregir al més aviat possible i que molts autors van tractar de compensar de diferents maneres. Joaquim Carbó escriu la primera versió de La casa sota la sorra en forma de novel·la juvenil l’estiu de 1964. El 1967 la revista Cavall Fort és la seva primera receptora en format còmic publicant-lo per entregues, i el 1968 l’editorial Anxaneta el publica per primera vegada en àlbum (Unicorn i Casals en farien posteriors reedicions). Des d’aleshores les aventures d’en Pere Vidal viurien set entregues més, la darrera l’any 2000, amb una trajectòria indiscutiblement exitosa.

Carbó va voler proposar un heroi creïble i proper, que es mogués per escenaris exòtics però també clarament reconeixibles com Barcelona o Arenys de Mar. L’acompanyà d’en Henry Balua, un policia negre, llest i solidari que fuig dels estereotips de menyspreu als africans encara força presents en determinades literatures, cosa que el va convertir en un cant a la tolerància i la igualtat i contra el racisme. El paper de dolent recau en el senyor Ti, un nazi malèvol i alhora temible. Madorell llueix tant l’herència ninotaire de Junceda com l’art narratiu d’Hergé, de les seves mans sorgeix una línia clara catalana canònica, sense volums i amb unes definicions de personatges força originals. Carbó per la seva part entén perfectament el que és un llibre d’aventures juvenil, i com a bon cuiner que és prepara una recepta carregada d’ingredients triats amb la mesura justa, que faran connectar els lectors amb el món del moment.

Si et va agradar llavors, t’agradarà encara més ara, i si no l’has llegit, estàs de sort perquè se t’acaba d’obrir una porta.