La ciutat que més m’estimo

La ciutat que més m’estimo forma part d’una, de moment, trilogia de llibres que tenen la cueta del «que més m’estimo». L’autora ja havia presentat El bosc que més m’estimo i El mar que més m’estimo. Aquests llibres de Laia Berloso parteixen del punt de vista dels infants i de la decisió que prenen davant alguna adversitat.

La història ens explica que la Lia, una noia que viu al camp, ha de visitar uns familiars a la ciutat. Allà s’adona que el model de vida urbà genera contaminació i incomunicació, de manera que actuarà per intentar canviar aquest model.

Davant la preocupació mediambiental de la societat i a l’empara de fenòmens com el de Greta Thunberg, no són poques les editorials que han vist aquí un nínxol de mercat i s’han apuntat al carro de parlar d’aquest problema que ens afecta a totes i tots posant de manifest la relació entre l’empremta humana i la contaminació planetària.

I aquí és on hauríem de fer una reflexió que va més enllà d’aquest llibre: la de la nostra mirada adulta sobre els infants i joves; com volem que actuïn, què volem que pensin, etc., i el paper que té la literatura infantil i juvenil per fer arribar uns determinats missatges –estiguem d’acord amb el seu contingut o no.

Si a més del text, afegim al llibre exercicis o reflexions, com si infants i joves no poguessin extreure les seves pròpies conclusions a partir de la lectura, tot plegat fa l’autonomia de pensament més complicada: en aquest tipus d’obres de ficció, la línia que va de l’alliçonament a mostrar uns fets i convidar el lector a extreure les seves pròpies conclusions és molt i molt fina.

És en aquest aspecte que el llibre grinyola. La història compleix el requisit de l’expectativa creada de manera senzilla, permetent una lectura fàcil. És descriptiu i sovint redundant, o a la inversa, amb el que passa a la il·lustració.

Cal dir, en la meva opinió, que el pes del llibre el porta la il·lustració. La bona mà de Berloso es mou digitalment a l’empara de la tradició de la il·lustració estatunidenca, que omet la línia negra, o d’autors locals com Mercè Canals o, sobretot, Sebastià Serra.

No essent original, la línia gràfica és de qualitat i té ofici, amb bon gust en els colors i les composicions. Caldria vigilar el fet que algunes formes tenen ombres i altres no, cosa que accentua l’«efecte adhesiu» d’algunes composicions.

L’autora compon molt bé les pàgines. La seva fórmula és atractiva i sap combinar els cànons narratius per fer que hi hagi ritme. Dobles pàgines a sang, vinyetes, pàgina sencera acompanyada de detalls, el text mòbil, etc., fan que la lectura sigui amena i ens aporti sorpreses en la narrativa visual.

La maquetació de Temabcn és correcta. I, tot i que ajuda a la lectura, la tipografia potser és molt gran considerant l’aire que necessita la il·lustració.