La Clara.

La Clara no sap ben bé com es diu perquè tothom l’anomena d’una manera diferent: diminutius, paraules afectuoses, Clara mal dit, o res, com el gat.
Les diferents seqüències que expliquen com li diu cadascuna de les persones que té al voltant són ben ocurrents: tants noms per a una nena tan petita!
La història se’ns fa familiar, però tenim la impressió que no té final, que es manté en una enumeració, en una descripció inacabada que demana un tancament, aquella petita clau de volta que tanca els contes. Potser n’hi hauria prou canviant un «Però» desafortunat de la darrera pàgina per un «Sort que».
Les il·lustracions són ben divertides perquè permeten veure-hi l’actitud dels diferents personatges i la cara de desconcert progressiu de la Clara.
Com en tots els altres números de la col·lecció, el text està escrit en dues modalitats tipogràfiques, cosa que fa el llibre especialment apte per a primers lectors.