La Clau d’Aigua

«Això que expliques és veritablement inversem-blant», «Costa de pair-ho, tot això», són afirmacions en certs moments d’aquesta obra i que podrien definir, més clarament del que jo pugui afirmar, la sensació que et produeix a mesura que avança. És una llàstima perquè l’esforç de documentació i d’estructuració per bastir l’obra és enorme i perquè la primera de les tres parts en què es divideix la novel·la funciona i captiva, amb la història d’un poble petit que, com els gals de Les aventures d’Astèrix, lluita contra l’Imperi romà al delta del Llobregat, i que ens arriba a través d’uns personatges ben triats que identifiquen cada part del conflicte. A la segona part, l’acció es trasllada al nostre segle, amb un jove arqueòleg que troba restes d’aquell període i decideix investigar, tot arribant a un fons a què grans estudiosos no haurien arribat, i que recorda tants joves protagonistes posats a investigadors. I a la tercera, es troben passat i present per lluitar contra el Déu del foc. La comprensió de la història cada vegada és més confusa, el món que ofereix esdevé inversemblant i la lectura perd tot el gas i l’interès guanyat en les primeres cent pàgines. Amb l’arrodoniment de la primera part de la història, la força de la qual és important, n’hi hauria hagut ben bé prou.