La clau que obria tots els panys

Davant d’un títol prometedor com La clau que obria tots els panys, que permet imaginar, abans d’obrir la coberta, un gran enigma que el protagonista haurà de resoldre, acompanyat de moments d’aventura i de tensió, es generen unes expectatives que el cos del text no compleix.

Si bé els primers capítols són engrescadors, ja que presenten un protagonista que no es conforma amb el que li ha estat imposat, que somia i que desitja rebel·lar-se en pro de la llibertat, l’intent de transportar el lector al món meravellós de l’illa d’Incastruç no és reeixit. Es fa difícil traslladar-se a aquell territori màgic, regit per una rígida Norma que està per sobre de tot i que determina la vida dels seus habitants, perquè les imatges creades no són clares, i la narració insisteix, una vegada i una altra, a explicar la particular mitologia d’aquell indret, amb ressons de la literatura oral, a la manera de faules plegades de gegants, fades, amulets que parlen i una substància que dissocia l’ànima del cos: el vi emmelat, el culpable de tot.

Les múltiples repeticions al llarg de la novel·la semblen l’intent de voler justificar una trama que no acaba de fluir, ja que constantment es frena l’esperada tensió narrativa per recordar el lector la informació necessària per entendre el desenvolupament de l’acció.

En definitiva, la intenció de construir una al·legoria de la societat i l’absurditat de les lleis que la limiten és clara, però l’estil, la veritable clau, no acompanya.