La finestra

La idea de «finestra» no sols remet a la pantalla de l’ordinador, sinó tradicionalment, segons el Diccionario de símbolos de Juan-Eduardo Cirlot, a les funcions superiors de l’intel·lecte. Als qui vam néixer al segle XX ens fa pensar en el genial film de Hitchcock La finestra indiscreta, on James Stewart investiga què passa observant els veïns de casa seva estant. I en la novel·la que ara ens ocupa, una finestra oberta vehicula la tragèdia amb què arrenca l’acció.

Construïda en forma de flaixbac, es tracta d’una història coral, narrada alternativament en primera persona per personatges femenins turmentats. Totes elles comparteixen una curiositat mal entesa que amb prou feines serveix per omplir buits personals. Una noia deixa de ser l’ase dels cops de l’assetjadora «oficial» quan totes dues s’alien per fer la guitza a una altra companya. Malgrat tot, com és sabut, en una guerra, la declari qui la declari, no hi ha ni vencedors ni vençuts, sinó només víctimes.

La història, rica en matisos, duríssima, exigent amb el lector, poètica de vegades, parla d’assetjament escolar, sí, però també dels rols familiars, del consentiment en les relacions asimètriques, de la dificultat d’encaixar i del preu a pagar per aconseguir-ho en una època en què és relativament fàcil linxar algú a través de les xarxes socials. Resulta tremendament significatiu que les tres membres del triangle protagonista hagin de recórrer, en el segle de la digitalització a ultrança i del postureig, a la confessió descarnada, decimonònica i tràgica recollida en un diari personal. Això té a veure amb l’ambivalència de la paraula: pot servir per destrossar l’altre, però alhora és el substrat per a la introspecció.

NarrativaDetectius i policies