La florista; L’escombracarrers; El peó de camins

Quin encert, el de Kalandraka, de recuperar aquests llibres en què Cesc (Francesc Vila i Rufas, Barcelona, 1927-2006) traça la semblança dels tres tipus que anuncien els títols: La florista, L’escombracarrers i El peó de camins. Publicats per primera vegada el 1962, l’autor hi retrata amb mirada afectuosa i amb un cert humor blanc individus del seu entorn, però sense ocultar aspectes no sempre amables dels oficis: la florista, per exemple, que «ven flors perquè se les estima» —vegetals «sense llaços ni etiquetes»—, més endavant «no vol pas que les flors es panseixin com ella», una frase el sentit de la quan no es copsa completament si no es veu el dibuix que l’acompanya, d’una dona gran, desairosa i malforjada que s’estira per poder regar els pots més alts. Aquest vincle de sentit entre text i imatge provoca també escenes divertides: «l’escombracarrers estima la seva feina», sentencia una doble pàgina alhora que l’home mira entre enutjat i preocupat l’última fulla ocre encara a l’arbre, fulla que probablement caurà a terra quan ell haja arreplegat tota la resta. O el peó de camins, fàcilment reconeixible entre els banyistes de la platja per les marques que el sol li ha deixat a la pell mentre treballava. És precisament per aquesta relació de complementarietat entre llenguatge plàstic i lingüístic que podríem dir que estem davant àlbums il·lustrats quasi avant la lettre, llibres que permetran que els xiquets d’ara coneguen els traços expressius i les emocionants taques grises o d’un cromatisme summament contingut —dues tintes com a màxim— d’un dels humoristes gràfics catalans més destacats del segle XX.