La Leila i la guineu blava

Fa gairebé dos anys Joan Portell va criticar La Júlia i el tauró. En La Leia i la guineu blava tornem a trobar la col·laboració entre l’escriptura potent de Millwood i les il·lustracions magnífiques del seu marit, Tom de Freston. Novament es repeteix la fórmula: una història on la protagonista, que ha viscut situacions difícils, troba un correlat en la natura salvatge (una guineu àrtica, en aquest cas). La Leila, refugiada siriana que viu amb la tia i la cosina al Regne Unit, retroba per fi sa mare, científica establerta a Noruega, després de sis dolorosos anys de separació. Juntes s’embarquen en una expedició per fer el seguiment de la Miso, una guineu blava que, igual que elles, s’ha vist empesa a abandonar casa seva, no pas per la guerra, sinó a conseqüència del canvi climàtic. L’atmosfera claustrofòbica del vaixell, que contrasta amb les extensions gelades, propicia el retret, però també el retrobament de mare i filla durant el llarg periple.

Cal incidir de totes totes en el fet que les il·lustracions, que combinen el blanc blavós de la neu i de la pell de la Miso i els grisos de l’absència de llum solar, no són un complement de la narració, sinó que hi encaixen perfectament. Cal destacar també la naturalitat de la traducció de David Nel·lo, així com l’edició acurada.