La lluna no és de ningú

Aquest àlbum tan pulcrament editat i il·lustrat pot exigir una lectura compartida entre adults i infants, o bé més d’una relectura atenta, perquè el seu contingut té un calat sociològic important.

En Clive i en Humphrey són amics. Viuen, o més ben dit, sobreviuen a la gran ciutat: en Clive ho fa perquè té una millor capacitat d’adaptació que altres criatures salvatges, perquè és ràpid i enginyós, menja de tot, i treballa en una fàbrica; en Humphrey no té adreça ni feina fixa, i avui no té gaire bon aspecte. L’atzar voldrà que justament avui sigui un dia memorable per als dos amics: trobaran la invitació a l’estrena d’una magnífica obra teatral que inclou aperitiu i ressopó de gala, de manera que podran sadollar la panxa i l’esperit tal com gairebé tothom anhela que passi, almenys algun cop a la vida, si es viu en una gran ciutat.

Ignorem les raons (potser de militància feminista?) per les quals la traductora ha preferit dir que en Clive és una guineu, en comptes de dir que és un guillot, que hauria sigut una opció totalment correcta i que concordaria millor amb allò que es veu a les imatges. Perquè també cal dir que en Humphrey és un ase (i fins i tot podria ser l’ase dels cops, vist com li va la vida…). És a dir, aquesta qualitat animal dels protagonistes, voltats tothora d’éssers humans, resulta essencial per copsar la metàfora emprada per l’autor per fer-nos entendre que es tracta de dos emigrants, de la mateixa manera que és metafòric tant el títol del llibre com el de l’obra de teatre a la qual assisteixen. Un títol i una representació que, a escala mundial, són dignes de reflexió i de diàleg. Per llegir i observar a poc a poc, tal com passa amb altres obres d’aquest autor australià.