La Paula i el colibrí

De La Paula i el colibrí en destaca la manera que té Muriel Villanueva –autora de l’aclamada novel·la Duna (Babulinka, 2015), entre d’altres– d’adreçar-se als primers lectors, amb un estil directe, polit i sense concessions i amb un vocabulari divers i ric; també l’excel·lent entesa que aquest estil mostra amb el realisme de les il·lustracions d’Albert Asensio, que ofereix un marc ideal, fins i tot esplèndid, per a un llibre de col·lecció.

En primera persona, la Paula, una nena, ens narra els sentiments de gelosia i d’indignació que té envers la seva germana petita, que rep totes les atencions dels pares. Des del marge on se sent, i enrabiada fins al capdamunt, surt de casa a la recerca de l’avi, que és l’única persona que sembla que li fa cas. En el trajecte, es troba diverses persones i petites aventures, però el moment clau és quan s’atura davant la porta tancada de casa l’avi. Allà hi ha un punt d’inflexió i una mena de somni on apareix un colibrí, igual al d’una fotografia que hi ha casa seva, on surt l’avi amb l’ocell a la seva espatlla. Les característiques de l’au, la seva manera de moure’s i un intercanvi de paraules i de reflexions sobre l’actitud davant les coses entre l’ocell i la Paula apaivagaran la ràbia de la protagonista i donaran una altra mirada a la seva realitat.

La Paula i el colibrí és una història original, que gira al voltant d’un tema recurrent com és la relació entre germans i el sentiment de gelosia. Si bé l’estil directe apropa de manera intensa i sincera la història al lector, l’incís que desencalla el conflicte, el monòleg i la reflexió del personatge és un pèl massa complexa per a primers lectors, així com també la frontera que separa la realitat i el somni, que és excessivament fina i subtil. Aquests dos aspectes, al meu parer, fan trontollar el que l’autora aconsegueix: adreçar-se als primers lectors amb un estil valent, directe i lloable.