La pesta escarlata. La força dels forts

El present volum aplega dues narracions: una nouvelle (La pesta escarlata) i un conte curt (La força dels forts). El missatge subjacent de totes dues és el mateix, i remet també a La crida del bosc (vegeu-ne la crítica): davant la barbàrie de la «civilització», l’única sortida és el retorn als orígens.

La pesta escarlata (títol que recorda, per la situació, La màscara de la mort vermella d’Edgar Allan Poe) encaixa a la perfecció dins de la situació actual de pandèmia. El món es veu afectat per una malaltia temible que Jack London ambienta el 2013 (!). El relat és una reflexió sobre la necessitat de recuperació de la natura, que ha d’arraconar la pitjor plaga de totes: l’ésser humà. Al nostre entendre es tracta d’una obra menor (dins del context d’un autor de talla immensa com London), que potser es recrea massa en els episodis de vandalisme i d’anarquia que il·lustren la tesi que l’home és bàsicament aquell ésser capaç de treure el pitjor d’ell mateix en el pitjor dels escenaris, una tesi que contradiu el tot anirà bé i ens en sortirem millors difosos a bastament. Per sort, el relat guanya en potència i interès per al lector quan la imaginació de London recrea una humanitat incipient, de poques desenes de persones, que ni pot ni vol donar l’esquena a la naturalesa.

L’altre relat que completa el volum és una faula humanista amb un missatge revolucionari que explica, en clau mítica, la gènesi de les institucions (econòmiques, comercials i religioses) que duran la humanitat a un punt de no retorn. En termes actuals, La força dels forts vindria a ser la preqüela de La pesta escarlata. La traducció, impecable i entenedora, es llegeix com si el volum hagués estat escrit directament en la nostra llengua.