La petita coral de la senyoreta Collignon

Deu ser difícil trobar una obra pretesament realista amb tantes inexactituds. La poca cura en els detalls revela la precipitació de l’autor: quin arc de Sant Martí conté els colors «blanc, negre i marró» (p. 62)?; qui compra «roba per fer uns jerseis» (p. 94)? Es nota que no ha trepitjat els carrers on transcorre l’acció —si ho hagués fet, sabria que al carrer Egipcíaques, on fa viure l’Abdou (p. 46), no hi ha cap edifici d’habitatges.
El pitjor, el tractament dels personatges. Els alumnes de l’escola del Raval només estan esbossats amb estereotips molt gastats. La figura, tòpicament grisa i absurdament romàntica, de la senyoreta és poc creïble, perquè el seu mètode per resoldre les necessitats socials dels alumnes de sisè es redueix a l’ús indiscriminat —i poc versemblant pel que fa a l’efectivitat— de l’amenaça d’un inspector. L’afany de Prats per ser políticament correcte el fa recórrer a clixés: «[Al Raval] la gent, malgrat semblar menys refinada, era molt agraïda, més natural i potser fins i tot menys creguda que la que ella havia freqüentat [a la zona alta]» (p. 26).
L’argument, del tot previsible, és un creuament entre la pel·lícula Les choristes (reconegut a la p. 51) i El zoo d’en Pitus. Cap dels dos referents, però, són tan sensiblers com aquesta obra, d’un sentimentalisme ensucrat que voreja el ridícul: «Les notes i les veus van començar a embolcallar de seda els arbres, van il·luminar els fanals i a molts els va semblar que a les parets de l’hospital hi començaven a créixer infinites flors daurades» (p. 126).