La reina dels colors

Un dels àlbums més aclamats de Jutta Bauer és, també, un dels més particulars. La reina dels colors (1998) es va concebre com un curt animat de cinc minuts que es va produir a partir de retalls d’il·lustracions. Un any més tard, Bauer es va engrescar a publicar-ne una edició en paper, cosa que la va convertir en la primera història que va escriure i il·lustrar.

A La reina dels colors coneixem la Malwida, la monarca d’un regne al capdamunt d’una muntanyeta on els súbdits són el blau, el vermell i el groc. Tots tres són capaços d’evocar emocions a la Malwida en funció dels seus tarannàs, i només apareixen quan ella els convoca. Amb tot, sorgeix un conflicte entre la reina i el groc, i el gris, intrús, ho cobreix tot. Incapaç de fer-lo marxar, la Malwida aprèn a gestionar la seva frustració, i, finalment, aconsegueix redefinir la seva relació amb els colors.

Aquesta és, sens dubte, una obra amb un argument atemporal apte per a diverses edats. A mesura que avança la narració, els lectors més avançats hi poden descobrir una doble lectura: una interpretació superficial sobre la convivència entre els colors i la reina que aprofita per fer un repàs a la teoria del color, i una altra de més complexa que apunta a la importància d’escoltar-se a un mateix, i, de rebot, al valor de ser amable amb l’entorn. Sigui quin sigui el grau de comprensió lectora, queda clar que la complexitat de la Malwida és un dels grans encerts del volum.

Les il·lustracions d’aquest àlbum en petit format, minimalistes i amb el punt exacte d’expressivitat que requereix cada pàgina, són una mostra de l’estil reduccionista que distingeix Bauer. Amb les primeres escenes en blanc i negre, la il·lustradora plasma amb subtilesa la ironia narrativa del fet que, al regne dels colors, aquests hi siguin absents. Cal destacar, sobretot, el seu ús impecable del traç en els gargots de colors que caracteritzen cada un dels súbdits, així com el dinamisme que revela.

Àlbum i altres relats il·lustrats