La sopa del senyor Lepron

El senyor Lepron és una llebre que cuina un cop a l’any una sopa fabulosa de verdures i que de cop, víctima de l’èxit, decideix cuinar a gran escala perquè tot el món pugui gaudir-ne. La intenció del senyor Lepron és bona: si fa feliços els seus familiars i veïns directes, també pot repartir felicitat si amplia el camp de distribució. Però les coses no funcionen així, la proximitat i el tracte directe tenen unes virtuts que es perden amb els processos de mecanització, la globalització i el capitalisme. 

Els lectors més experimentats ben segur que recorden arguments similars en la literatura i el cinema: una acció que triomfa per la proximitat i l’amor, perd tot el sentit quan s’hi fica pel mig la indústria i la logística. La història que escriu Giovanna Zoboli no és nova, sobretot pels mediadors, però sí que pot ser-ho per als infants. I, en tot cas, l’acurada edició i la posada en escena de la il·lustradora Mariachiara Di Giorgio en fan una obra molt rodona i recomanable.

El llibre fa olor de conte clàssic, amb un narrador en tercera persona que s’entreté a descriure’ns els personatges, les seves accions i les verdures, sabent que, igual com passarà amb la sopa, les coses són millors si es cuinen a foc lent. Les imatges de Di Giorgio també narren des d’un punt de vista extern, amb una tècnica mixta a base de tinta, aquarel·la i llapis. La il·lustradora domina el joc de llums i ombres i aconsegueix dotar els escenaris d’una atmosfera càlida i acollidora, sobretot en les escenes familiars prèvies a la fàbrica. El ritme pausat que demana el text l’aconsegueix gràcies a les pàgines plenes de detalls i als homenatges o referències que s’hi endevinen: una mirada renovada als caus i els rebosts de Beatrix Potter i Jill Barklem, escenes que ens remeten al cinema, o la possible referència a les sopes Campbell de Warhol, potser no gràficament, però sí per la controvèrsia entre allò artístic i comercial, molt lligat al missatge de les autores. Malgrat el ritme lent, la lectura no es fa monòtona gràcies al disseny de cada pàgina, que juga amb canvis en la maquetació, la mida de les imatges i els diferents plans.        

L’obra del senyor Lepron té un missatge molt clar, que per sort va acompanyat d’un bon treball literari i visual, que defensa que el veritable secret és seguir el ritme natural de les coses, en la mesura del treball humà, amb cura i paciència. Em quedo però amb les ganes, suposo que les autores en són molt conscients, de conèixer més a fons qui és el senyor Lepron i què l’ha portat a prendre les seves decisions. El seu retrat a la coberta és realment impactant, el posat seriós contrasta amb una mirada trista i profunda que corprèn. Hi ha alguna cosa que hauríem de saber?