La Txell i els ulls d’ambre

La Txell i els ulls d’ambre arrenca amb un passatge, narrat amb una prosa magnífica, ambientat al bosc i que promet una intriga poderosa. Tot seguit ens presenten la protagonista, una nena que tot just comença secundària. Ha crescut sense la mare, viu amb un pare afectuós i una gossa que s’estima molt.

La història, però, comença a perdre pistonada així que coneixem l’entorn escolar de la Txell. Uns personatges estereotipats (el friqui, el dolent) i sobretot un professorat que actua de manera inversemblant fan que ens comencem a fer preguntes. Des de quan un senzill incident de pati fa que intervingui directament el director de l’institut? Que no té prou feina que pot acompanyar un grup que se’n va d’excursió? Si hi afegim uns diàlegs un pèl forçats, errors de puntuació i de lèxic, i, sobretot, el fet que tots els diàlegs apareguin en cursiva (és del tot innecessari), lamentablement es fa molt difícil seguir la trama.