Gelsomino al país dels mentiders

Deia Nabokov que «la literatura no nasqué el dia que un xiquet arribà corrent de la vall neandertal cridant el llop, el llop, amb un enorme llop gris destalonant-lo; la literatura nasqué el dia que un xiquet arribà cridant el llop, el llop, sense que el perseguira cap llop». Per això sorprèn que Gianni Rodari (1920-1980), l’autor de la Gramàtica de la fantasia –i de tantes obres que se sustenten precisament en el fet de donar curs a la fabulació–, creara aquesta història sobre un estat ofegat per unes lleis que declaraven obligatòria la mentida. Potser allò realment trencador hauria estat declarar obligatòria la veritat. Cal no oblidar, però, que han passat més de seixanta anys des que Rodari publicà, el 1959, Gelsomino al país dels mentiders; vint anys abans, la Segona Guerra Mundial havia interromput els seus estudis de llengües a la Universitat de Milà; als anys quaranta, Rodari es feu comunista i escrigué en L’Ordine Nuovo i L’Unità, publicacions vinculades al PCI. Però el 1957, ja periodista professional, començà a treballar en el diari Paese Sera, també d’esquerres però deslligat del Partit. Malgrat les visites a la Unió Soviètica que Rodari feu des de 1952 fins a 1979, poc abans de la seua mort, és probable que l’URSS no fora el referent d’aquest títol, sinó la dictadura de Mussolini, que patí de jove en carn pròpia.

Gelsomino al país dels mentiders és un llibre característic de Rodari, amb un narrador saberut i totpoderós que s’adreça sovint al lector o que, de sobte, deté un fil de la història per donar pas a un altre, i amb una trama que creix i es dispersa com un ramell a mesura que apareixen els personatges principals: Gesolmino, Trespeus el gat, el rei Jaumarrot, el pintor Platanet o el bonàs i sacrificat drapaire Benvingut Mai-assegut. Per això, hi ha moments en què es diria que l’argument creix per acumulació, perquè l’eix central es bifurca resseguint les gestes surrealistes d’aquests individus. Però Rodari, cap al final, restitueix el protagonisme a Gelsomino, el jovenet que amb una veu portentosa –potent, però també excelsa– és capaç d’ensorrar la torre del manicomi i alliberar, així, els habitants que havien gosat pronunciar alguna veritat, i també el palau reial del pirata Jaumarrot, que fuig disfressat de ciutadà qualsevol –semblava un oficinista o un professor–. En Gelsomino al país dels mentiders trobem jocs lingüístics, al·lusions a la literatura popular, l’ús libèrrim de la fantasia, l’exaltació de l’altruisme i la rebel·lió contra el totalitarisme, a més d’una altra de les singularitats de Rodari, la debilitat pels gats. De fet, Trespeus el gat, un gargot dibuixat amb guix que pren vida, és una de les criatures més atractives de l’obra.

En contrast amb el barroquisme de la narració, Pablo Otero ha traçat unes figures esquemàtiques sobre un fons buit, lleugerament agrisat, formes geometritzades de colors sòlids, sense gaires matisos llevat d’alguna irregularitat premeditada que suggereix l’efecte d’un estampat. Són composicions planes, sense perspectiva ni profunditat que recorden el dibuix infantil i que juguen, per contraposició, amb l’exuberància d’elements que intervenen en el text de Rodari. La traducció d’Àlvar Valls –amb l’encert dels noms i d’altres jocs de paraules– i l’edició en tapa dura de la col·lecció «Set Llegües» de Kalandraka, fan d’aquest Gelsomino un bon llibre il·lustrat que se suma a les publicacions que commemoren el centenari de l’escriptor italià.