La volta al món en 80 dies

Retornar a la meravellosa història escrita fa més de 150 anys per Jules Verne sempre és agradable. Viatjar altra vegada acompanyat de Phileas Fogg, Passapertout, l’inspector Fix i companyia ens assegura aventures, emocions intenses i descobriments. És obrir una porta al món (des d’una època i una perspectiva força determinades) i, també, a la literatura. Per tot això, és possible entendre la voluntat de fer arribar als més petits uns dels clàssics universals de la literatura.

El relat certament té molts atractius per a un lector novell: acció, imprevistos, llocs remots, personatges emblemàtics i un final d’infart. No obstant, potser aquesta no és la millor manera de fer-l’hi arribar. No parlo de la destacable feina d’adaptació feta per Pep Molist, que és capaç de captar les escenes més rellevants de la narració i sintetitzar-les a través d’un text breu, directe i comprensible. Tampoc em refereixo a les il·lustracions de Subi. La seva feina acompanya l’escrit, li aporta emoció i moviment i, al mateix temps, permet que el lector pugui situar-se millor tant històricament com geogràficament. Em centro, sobretot, en el format escollit per a l’adaptació. La brevetat que exigeix una obra d’aquest tipus pel que fa al nombre de pàgines i també a l’extensió del text provoca que es perdin molts matisos de la novel·la original. El relat es converteix gairebé únicament en una successió d’esdeveniments i, si bé és un llibre d’aventures, la riquesa de l’obra de Verne no només recau en aquest aspecte.

Així doncs, tot i celebrar l’ànim de connectar més lectors a les històries d’aquest magnífic autor i remarcar la feina d’adaptació, considero que el producte final no és del tot reeixit. Potser es podrien trobar altres maneres de fer arribar Verne a un major nombre de persones.