L’any de la boira

En Bernat (a qui també anomenen Ber, Bernat00_00 o fins i tot bro) té una certa fixació a etiquetar els diversos moments de la seva vida. I ho fa amb paraules senzilles i gràfiques. Precisament, l’acompanyem al llarg d’un període en què se sent desorientat, i d’aquí la frase que dona títol a aquest llibre: L’any de la boira.

Trasbalsos familiars i una ruptura dolorosa el menen en primer lloc cap a la introspecció, i tot seguit, potser per l’anomenat efecte pèndol, cap a una impostada sensació de seguretat i d’autorevindicació. Aquest canvi diametral ve de la mà d’en Nando, amb prou feines un conegut de l’institut, que es converteix en el seu mentor. Així, en Ber passa de fer anar els comandaments de la consola, en partides tan inacabables com estèrils, a abraçar uns ideals exaltats, plens de testosterona i de consignes que cal assumir acríticament per esdevenir la millor versió d’un mateix. L’exercici físic extrem i la formació constant (pagant) permeten l’accés a un grup pretesament selecte, d’estructura piramidal, que el que vol és enriquir-se a través de l’especulació, encara que el peatge a pagar sigui haver de renunciar al que és important de debò: la família, els amics de tota la vida i, per damunt de tot, l’amor incondicional i velat de la Laia, que sempre hi ha estat present.

Una història intensa, no pas extensa, de capítols breus però plens de contingut, d’emocions, de pensaments i de vivències. La sensació de dinamisme es veu amplificada per l’ús de dues veus, tal vegada tres: la d’en Ber, la de la Laia i la d’en Ber i la Laia junts. O dit d’una altra manera: tesi, antítesi i síntesi.

Una novel·la que a qui signa aquesta crítica li ha fet lligar caps de converses sentides aquí i allà a l’institut, que reflecteixen masculinitats fràgils maltractades pel discurs oficial, comunament acceptat, i que acaben sent el brou de cultiu de radicalismes. A l’enllaç trobareu la crítica que vam fer d’Els adeus del Jaguar, del mateix autor.

NarrativaRealisme