L’arbre i jo

La Mariavebaixabé és una nena de dotze anys que viu en un poblet d’interior. Passa hores i hores amb el seu avi, un home entranyable que la cuida mentre els pares treballen. D’ell ha après a apreciar l’art, a valorar els petits plaers de la vida, però sobretot l’amor pels arbres. Per això, quan l’avi emmalalteix i finalment mor, no s’imagina la vida sense ell.

Escrit en primera persona per la protagonista, la història ens va desgranant la relació que tenien l’avi i ella, una relació d’estima i admiració mútua. És un relat que deixa endevinar al lector la importància de les petites emocions de la vida, de saber apreciar cada minut compartit, de badar i parar per gaudir del que la vida ens posa al davant. Tot plegat genera tendresa des del primer capítol.

Les descripcions són breus però molt suggeridores. L’autora hi utilitza paral·lelismes, metàfores i jocs de paraules que enriqueixen amb escreix el text. El llenguatge és senzill, els diàlegs entre els dos protagonistes són un dolç reflex de la gran estima que es tenen i fan que la lectura sigui àgil, cosa que permet que tot tipus de lector s’hi submergeixi i en gaudeixi.

La narració fa un gir de 180 graus a la meitat del llibre, i el que fins a aquell moment era diversió, complicitat i estima, esdevé tristesa i dol per la mort de l’avi. De la mà de la Mariavebaixabé anirem connectant amb una part de la vida que moltes vegades evitem perquè fa mal, perquè costa assumir la pèrdua. A poc a poc la protagonista, i els lectors de retruc, anirem paint-la i aprenent a viure la nova realitat.

Blanca Bravo escriu sobre el dol d’una manera planera i clara, sense endolciments ni anar amb romanços. S’agraeix trobar lectures que t’apropin a la mort d’un ésser estimat, i el fet que el públic a qui van adreçades sigui infantil té doble mèrit. Les il·lustracions en blanc i negre de Cristina Picazo acompanyen i descriuen amb molt d’encert tot el text.