L’escola, casa de lectura

A L’escola, casa de lectura, s’hi troben dues parts ben diferenciades (una, dedicada a reflexionar sobre l’experiència lectora, i l’altra, al paper de l’escola en pro de la lectura), i encara que hi ha frases que proven de connectar l’una amb l’altra, ambdues es mantenen lluny, no només pel contingut, sinó també per l’estil, la forma i el to amb què s’aborda cadascuna.

Anem a pams. En el pròleg, l’autora assegura, «amb modèstia, que no és cap especialista en literatura ni cap rata de biblioteca», però un cop s’entra en la primera part, dedicada a Què vol dir llegir segons…, amb cinc capítols que analitzen el punt de vista de grans personalitats amb relació al tema (C. S. Lewis, Hans-Georg Gadamer, Harold Bloom, George Steiner i Marta Nussbaum), el lector queda positivament descol·locat per l’estil acadèmic, el ric vocabulari i la profunditat amb què comenta i analitza les obres, perquè s’allunya del que es pot esperar després de les paraules de l’autora a l’inici, i, sobretot, s’allunya de l’expectativa que crea el títol, pel qual semblaria que és una obra que tendeix a ser un manual. Aquesta primera part ocupa més de la meitat del llibre, s’hi veu còmoda l’autora i s’acosta més a un llibre de crítica literària que no pas a un manual farcit d’idees per reflexionar i aplicar a l’escola.

En la segona part és on el títol de l’obra pren sentit, centrant-se a intentar respondre la pregunta «Com ho podem fer, de convertir l’escola en una casa de lectura?», amb tres apartats, el primer dels quals és «Què és llegir?», on l’autora presenta un decàleg amb enunciats, en algun cas, un pèl massa llargs. És l’apartat on Mar Esteve es mostra, sovint, poc precisa i més insegura, cosa que s’entrelluca amb la manera d’expressar algunes afirmacions que, de ben segur, donarien peu a debat. Per posar dos exemples: «Així doncs, intentar fer de l’escola una casa de lectura és, en certa manera, instaurar un tipus de meditació i de conreu del jo que sap tenir a ratlla l’egocentrisme.» O bé: «Quan els infants i joves s’acostumen a estar en contacte amb històries i personatges, veuen el món amb més matisos… De fet, només es veu veritablement el món si es mira així, i la literatura pot ser una de les eines que ens hi ajudi».

Els altres dos apartats són «2. Quin marc fa possible la lectura?», i «3. Com acompanyar l’experiència de la lectura?», i suposen la part més concreta i reeixida del llibre, on la teoria passa més al terreny pràctic, amb consells, estratègies, opinions que donen sentit, força i utilitat al llibre. Al llarg de l’obra, s’afirma en diverses ocasions que el mestre i l’escola han d’encomanar la lectura. I «encomanar» és un verb que es fa servir de manera constant. No sé si és la paraula més precisa per definir el paper de l’escola amb relació a la lectura, però sí que també podria donar peu al debat.

En definitiva, l’obra de Mar Esteve té aspectes interessants i destacables, guiats per un profund coneixement de la matèria i per bones intencions, però el conjunt resulta irregular, tant per la presentació com per la consecució dels objectius i la seva execució.