L’Estevet, quin ratolí!

L’escriptor Víctor Aldea (Barcelona, 1973) ja havia donat vida al ratolí Estevet al llibre Els caçadors de bunyols (Estrella Polar, 2013),  tot i que en aquella ocasió l’il·lustrava Cristina Losantos, d’un estil molt diferent de la nova imatge de Javier Andrada.

L’Estevet, quin ratolí! s’estructura en quatre petites històries protagonitzades per animalons del bosc que podrien emmarcar-se, salvant les distàncies, és clar, dins la tradició costumista de grans clàssics. Pensem en Jill Barklem, o fins i tot Janosch, pel tipus de vida que reflecteix el llibre: un univers acollidor, idíl·lic, en plena natura, lluny de la tecnologia…

Cada una de les històries correspon a una de les estacions, i allò que se’ns explica hi té una relació directa i força previsible: un pícnic per primavera, un bany a l’estiu, les fulles seques a la tardor i el Nadal a l’hivern. Els arguments són, més que aventures, anècdotes gairebé, que serveixen per mostrar l’alegria de viure, la sort de tenir amics i, sobretot, com n’és de curiosa i interessant la natura: les olors, els canvis de temps, les estacions…

El llibre, però, podria passar desacepercebut entre el gran gruix de publicacions si no fos per tota la part visual de Javier Andrada (Zamora, 1972). El ratolí protagonista, que m’ha recordat els ratolins de Kazuo Iwamura, té una expressió entranyable i algunes de les escenes, sobretot les d’interior, aconsegueixen transportar-te a la caseta de camp del ratolí.

L’il·lustrador ha sabut crear, justament, aquell univers acollidor que demanava el text d’Aldea, mantenint el to i l’ambient clàssics, però jugant amb la taca, amb una línia i un traç actuals.

Un llibre, doncs, amb format típic de primers lectors, lletra lligada, en rústica, però ben il·lustrat i ben maquetat, i que, tot i el seu objectiu funcional, pot convertir-se en un d’aquells llibres que recordes més enllà de la feixuga etapa de la prelectura.