L’illa infinita

Una illa, un monstre, un record per desenterrar, i enmig de tot, la Lluna, una xiqueta de tan sols nou anys que ha hagut de madurar a marxes forçades. Aquests són els elements amb què Muriel Villanueva, reconeguda escriptora valenciana, ha bastit L’illa infinita, novel·la mereixedora del II Premi Ciutat de Dénia.

Tot comença quan la protagonista i la seva àvia, en ser desnonades del pis en què viuen a la ciutat, es veuen obligades a traslladar-se a una illa menuda i poc poblada, on tenen la seva antiga casa familiar. La Lluna no només haurà d’adaptar-se a aquest nou i diferent escenari, sinó que es veurà immersa en un misteriós afer irresolt del passat.

Villanueva ofereix un relat complex, on el drama social de la protagonista i el seu creixement personal entrellacen amb una història plena de fantasia i simbolisme. La trama és sòlida, sense escletxes, i les relacions que s’estableixen entre els personatges presenten matisos d’allò més interessants.

Tanmateix, aquesta complexitat contrasta amb la brevetat de l’obra, la qual no hi juga a favor. El lector té poc temps per assimilar alguns fets que ocorren sobtats –sobretot aquells més esotèrics– i pot mostrar-se reticent a creure’s i endinsar-se en el particular escenari que es proposa.

Noemí Villamuza il·lumina aquesta edició en rústica amb unes il·lustracions que, com la mateixa narració, juguen amb el binomi realitat-fantasia.

Tot i presentar-se com una publicació per a nens i nenes d’entre 7 i 8 anys, creiem que l’obra interpel·larà millor aquells infants amb una certa maduresa i recorregut lector.

En definitiva, pensem que val la pena aturar-se en aquesta illa, potser no infinita, però que pren valor en l’arxipèlag actual de narrativa infantil per a aquestes edats  —especialment la d’autoria nostrada—, el qual cal fornir de bones novetats.