Llívia

La Llívia és un gos d’atura que només coneix l’olor de la muntanya: ha pasturat bens, ha tingut cadells que no han sobreviscut, fins i tot ha estat lligada amb una cadena observant la llibertat de què no podia fruir. Malgrat la duresa, a aquesta gossa de pelatge llarg i bru li agrada el camp. Un dia, però, la seva mestressa la deixa en una casa estranya, a la ciutat, on descobreix que hi ha altres maneres de viure i relacionar-se amb els humans.

Recuperat del 1982 –tal com es va concebre aleshores, sense modificacions–, a través d’aquest àlbum viatgem al passat, més de trenta anys enrere. Quan es reedita una obra antiga, de vegades resulta difícil valorar-la amb els ulls d’avui; aquí hi ha en joc el context en què es va publicar. En aquest sentit, sorprèn la mala premsa que es fa de la vida al camp i que, per contra, s’idealitzi la ciutat. Si més no, no estem acostumats als tons amargs, tenint en compte la tendència a endolcir històries en llibres infantils. A més, segurament no hi havia cap voluntat de crítica, per part de l’autora, sinó que senzillament el primer escenari, el rural, el descriu sense embuts.

D’altra banda, està bé que, més de tres dècades després, els infants tinguin la possibilitat de continuar llegint i mirant una obra de Carme Solé. N’hem conegut tants, d’il·lustradors, que de vegades oblidem que als anys vuitanta la il·lustració catalana gaudia de molt bona salut: Carme Solé hi va tenir a veure, sens dubte. Si no, només cal observar la seva naturalitat a l’hora de crear escenes, que se succeeixen fluides a través del relat; unes composicions amb el punt just de quietud i dinamisme; una paleta cromàtica que encaixa a la perfecció; la construcció de personatges que riuen quan han de riure i ploren quan han de plorar, i, el més important, un estil indiscutiblement personal.