L’Oslo vol pintar la lluna

L’Oslo és un nen que sent fascinació per la lluna. Ja de ben petit la mira, la segueix, la dibuixa… El somni de l’Oslo és viatjar a la lluna amb una nau espacial per poder pintar-la i canviar-li el color trist del rostre.
Aquest seria l’argument, però el pes de la narració no el porta l’Oslo sinó els seus pares, uns personatges que fan possible escenes d’humor i que l’autora ha sabut construir bé però potser els ha adjudicat massa força. És interessant l’opció triada com a veu de la narració, en alguns capítols és la lluna, però també hi ha un narrador omniscient que fa perdre l’equilibri, ja afectat per una estructura que allarga l’inici i precipita el desenllaç fent que el final sigui poc entenedor i sense acabar de lligar-ho (el pare va canviar l’etiqueta del nadó quan era a la nurserie?).
Amb tot, la narració està carregada d’humor i l’interès es manté fins al final.
Les il·lustracions acompanyen i descriuen bé les escenes triades, on la lluna és protagonista, aquí sí, per la fidelitat amb què és representada, amb les ombres dels seus mars i muntanyes, i afegint una nota de color amb el taronja en una gamma de grisos.