L’última carta

L’última carta és l’àlbum il·lustrat guanyador del darrer Premi Compostel·la. És un bell exemplar que narra l’últim dia de feina d’un carter abans de jubilar-se, fent una descripció, però alhora una lloança i una reflexió sobre aquesta feina abans de l’arribada dels telèfons –potser no caldria anar tan enllà en el temps, perquè les persones i els espais dibuixats no es veuen tan llunyans– i dels correus electrònics.

En aquest àlbum tots els elements i detalls estan treballats amb cura, tant els formals com els de contingut, amb una il·lustració de to amable que combina el dibuix i el collage, i l’ús de molts elements relacionats amb el correu tradicional.

La història, per sobre de tot, busca la bellesa, i ho aconsegueix, amb un deix de melancolia. El meu dubte, en aquest i en altres àlbums del moment, és que a aquesta bellesa li manca sovint conflicte i embolic literari que provoquin la curiositat del lector per voler saber què passarà. A L’última carta, hi ha un petit conflicte, amb desenllaç sorpresa al final, però no sempre és així. Seria interessant que, almenys en els premis, es tingués en compte tant la proposta estètica com també la literària.