L’última casa

Assistim a la cerimònia de comiat entre l’autor i els seus personatges més coneguts. Carbó s’introdueix plenament en la narració, fins a esdevenir un personatge més. Els escenaris exòtics han estat substituïts per la seva Barcelona quotidiana. Hi ha llargs discursos on manifesta indignació pels esdeveniments més actuals, amb la indissimulada voluntat que el lector la comparteixi. L’estil espontani, farcit de col·loquialismes i frases fetes continua sent, juntament amb la ironia, el seu segell inconfusible. Aquesta és una crònica del fracàs professional i sentimental de Pere Vidal i de la destrucció de la societat que Henry Balua s’havia esforçat a crear per al país d’en Fullaraca. Amb l’aparició de Balua, en la darrera part, s’obre l’esperança de recuperar l’acció: però les escenes trepidants i l’emoció del perill només arriben indirectament, en passat i molt resumides. Tant les referències al cinema com l’estructura en dos plans narratius fan pensar en Tarda, sessió contínua 3’45 de Jaume Fuster. Homenatge implícit que s’afegeix al dedicat a Madorell i al subtil agraïment vers la dona de Carbó. Els lectors potencials són els adolescents dels seixanta, que van gaudir amb La casa sota la sorra i que celebraran que mantingui la seva insubornable rebel·lió contra la injustícia. Com els seus personatges, Carbó està fatigat, però no es rendeix.