Més o menys jo

Una obra originalíssima, fluida, on l’autor/interlocutor ens porta allà on vol. La història té a veure amb una família peculiar, vista a través dels ulls i sobretot a través del llenguatge (sorprenent, carregat de sentits, on res no és sobrer) del seu membre més jove. En Marc és un adolescent que conviu, a estones, amb la mare; el pare, a qui li falta una cama; la germana, exanorèctica emancipada (i la seva parella); l’avi, i el record d’un oncle mort en circumstàncies tràgiques.

Els personatges entreteixeixen una xarxa complexa que inclou el que fan, el que diuen i també el que callen. En Marc supleix els silencis amb el seu discurs dens i fluid alhora, i ens fa partícips, per exemple, de les cartes que la mare deixa a la paret del cementiri a l’abast del germà que hi està enterrat. A mesura que creix, el noi s’identifica amb l’oncle absent, un artista fallit, i potser això explica que les paraules del mateix narrador agafin literalment unes accepcions sorprenents. D’això, al llibre, n’hi ha exemples a grapats, de manera que el lector de seguida es veu seduït: no sols espera el què s’hi dirà, sinó que s’admira del com s’hi dirà. Es fa difícil, per espai i per la qualitat i la quantitat de troballes lingüístiques, de seleccionar-ne exemples. Tan sols en triem un: “Al pare li presentes una reflexió de la mida d’un test i t’hi sembra una idea” (pàgina 85).

La identificació amb l’oncle esdevé metamorfosi, alhora que es desvela un fet terrible. I en acabat ens queda el desig, si mai tornéssim a l’adolescència, de veure-ho tot amb els ulls d’en Marc i d’explicar la realitat amb les frases que només ell construeix.

Una novel·la excel·lent, i encara més: una veu, la d’en Duran, a tenir en compte a partir d’ara.