Mil històries a la pell

“Hi ha múltiples motius pels quals anar al parc. Es pot pujar als gronxadors (…) O també un es pot apropar a la caseta de l’home dels tatuatges.“

A canvi d’unes monedes, l’home t’explicarà la història que amaga el tatuatge que més et cridi l’atenció. Mai no se li acaben les històries perquè n’hi ha moltes en tot un cos tatuat com el seu i perquè, de vegades, les històries canvien, segons qui les escolta i les fa seves. Si hi vas sovint, comences a creure que mai no se li acaben les històries perquè els dibuixos del seu cos canvien. Però quan arriba l’hora de tancar el parc, l’home dels tatuatges s’endú el seu misteri a casa.

Tot i que el personatge principal resulta d’entrada un xic inquietant, la proposta de Marina Aguirre resulta convincent i atractiva en el plantejament argumental de la peça. No tant en el detall dels microrelats que s’hi afegeixen a propòsit dels tatuatges.

Els llapis de Concha Pasamar situen l’acció en un parc urbà de fa cent anys: senyoretes amb gosset, minyones d’uniforme i homes amb bigotis, bombins o canotiers. Els dibuixos de l’autora, en la seva línia realista i cromàticament continguda, tot i ser irregulars en la qualitat de la seva factura, són narrativament eficaços i expressius: aconsegueixen donar protagonisme, no només a l’home tatuat, sino també a les persones que el visiten, petits o grans i, especialment, al parc que els acull i als animals que l’habiten.