Miniendevinalles

Tal volta, allò que anuncia el subtítol com a mèrit del llibre en siga precisament el llast: «Més de 250 endevinalles…»; són tantíssimes que apareixen pertot arreu, en horitzontal, en vertical, seguint les corbes d’algunes figures i, de vegades, costen de llegir —fins i tot, en la lletra efa, el plec entre pàgines impedeix de veure algunes lletres de la frase número tres.

El cas és que gran part de les propostes són enginyoses, amb curosos i sorprenents jocs de paraules, bé semàntics, bé fonètics: «Quan s’acaba aquesta verdura, s’acaba tot» (el bròquil), «La manera de nedar més carinyosa» (la braça), «La conversa mig vista» (l’entrevista); també, n’hi ha de poètiques, com «A la banyera, el mar enyora» (l’esponja) o «Una ratlla que sempre està lluny» (l’horitzó). Però l’excés, de  nou, provoca que al costat d’aquelles apareguen altres textos més desconcertants: «Quan es congela es retira tot confús» (el desembre) o «Aquesta rajola no me l’han presa» (la xocolata).

El volum s’estructura com una mena d’abecedari d’endevinalles: una escena cada doble pàgina fa referència a la lletra que l’encapçala —abelles, bombers, cuina, dinosaures, estiu, festa… i així, alfabèticament, fins als velers i la Xina— amb les frases sobreescrites pertot. Algunes il·lustracions tenen certa gràcia —els bombers, l’estació de tren o la gent en una cua—, però, en general, resulten tòpiques, planes, no s’hi percep una cura especial per la gamma cromàtica, per l’enquadrament ni per la composició; les abelles, els dinosaures, la festa i els llamps són francament fluixos. És una llàstima que textos tan bons —perquè n’hi ha d’ocurrents, divertits i delicats— queden diluïts en aquest maremàgnum de gargots.