No tinc por!

Així com en Zoo de paraules, de Ramon Besora i Sonja Wimmer, el fet de tractar-se d’un bestiari servia de fil conductor del recull, en aquesta ocasió la selecció de textos és més heterogènia: alguns poemes –els millors– són purs jocs de mots i de sons, com «El sol», «La lluna», el divertit «El ball de les formigues» o el tendre «L’hivern». Altres, però, deriven per camins més tòpics –«Ocells viatgers» o «Cirerer a la primavera»– o destil·len una certa moralitat, com «Cançó d’estiu» –«Quan apunta / el caçador, / l’escopeta / diu que NO!»– o el mateix «No tinc por!» que dona títol al llibre i que, per l’ús insistent de la primera persona –que a penes s’utilitza en la resta de poesies– i pel sentit òbviament alliçonador, resulta especialment dissonant.

En les il·lustracions, que combinen collages amb taques de color, predominen les gammes fosques de marrons, granats, blaus i grisos; els blancs en què es retallen les figures solitàries del començament esdevenen, a mesura que avancen les pàgines, fons plens de taques i ratlles, com bigarrats tapissos que no acaben d’harmonitzar amb les escenes i xoquen amb l’estil inicial. La idea de transformar en cavalls només alguns personatges –els Reis d’Orient o el xiquet del final que somia–, tot i que deu ser una clau artística que intenta donar una certa unitat al conjunt, el cert és que, més que sorprendre, desorienta. En alguns moments, quan els versos enfoquen l’aigua de la font, les roselles al prat –«fanalets de llum vermella»– o el foc al bosc, es troben a faltar representacions més poderoses, impactants, que realment suggeriren la frescor, el roig intens o la llum i la calor abrasadora de les flames. El resultat de tot plegat és un poemari irregular en què la relació entre text i imatge no acaba de sentir-se del tot afinada.