Oda a un estel

Les figures d’Elena Odriozola —rostres d’ulls petits i galtes rosades, i cossos lleument geperuts abillats amb cura— miren la resplendor que emet un edifici: dins, un home guarda un estel que ha agafat abocant-se a la terrassa d’un gratacels altíssim. L’home no pot amb aquest secret rutilant, destorba els seus quefers íntims i, finalment, l’allibera al riu Verd. Els versos de Neruda, en versió catalana de Marta Ponzoda, es converteixen en imatges subtils, reposades, escenes urbanes en què Odriozola aprofita el joc d’ocultar res impossible d’amagar —i posseir—: fragments d’un rostre rere unes cortines, mig cos que apareix per una cantonada, rere una porta o una columna. El contrast negre —nit, parets, finestres, interiors a fosques— i blanc —estel, carrers, habitatges il·luminats, aigua— serveix també a la reconeguda dibuixant —Premi Euskadi d’il·lustració 2009— per crear aquesta delicada peça a partir d’un text poètic gens fàcil de representar.