On s’amaga la son

Hi ha temes que, probablement, no s’esgotaran mai, com per exemple com aconseguir adormir els xiquets. En aquest cas, quan una nena no pot agafar el son, el pare li ensenya la manera de «buscar-lo» a l’habitació, però amb els ulls tancats i sense moure’s del llit: aquest primet fil narratiu embasta les escenes. Al conte, però, de vegades, sobren paraules –excessives explicacions– i la relació entre el text i les imatges resulta redundant: no hi ha jocs ni picades d’ullet entre llenguatges. Les il·lustracions, de color pastel, en ocasions trenquen la tonalitat plana amb perspectives cridaneres, com el contrapicat de la figura paterna –la representació de la son, una pàgina plena de cors xicotets, llunetes i solets que somriuen enllaçats amb línies caragolades de puntets podrien haver-la estalviada. Caldria, finalment, una correcció lingüística més acurada, sobretot de termes com «dormir» i «adormir», no precisament secundaris en l’obra.