Operació biquini

Que pràcticament tothom, en algun moment de la vida, ha patit la pressió dels cànons de bellesa i ha sentit vergonya d’alguna part del seu cos és una veritat difícil de rebatre. I que això se sent especialment a l’adolescència, quan maldem maldestrament per definir la identitat, n’és una altra. És precisament a aquest jovent al qual s’adreça Operació biquini, una obra que reflexiona sobre la tirania de la primesa i que reivindica la diversitat física: «Tots els cossos són macos, només hem d’aprendre a mirar-los». Però realment tots els cossos són bonics? És evident que tots els tipus humans són vàlids i que ningú hauria de sofrir cap discriminació ni pel color de la pell, ni per les formes més o menys amples, rectes, llargues o rodones del seu físic. Però el salt que hi ha entre la relativització de la bellesa i l’afirmació que tothom és bell simplifica excessivament la qüestió. Hi ha, a més, altres plantejaments si més no qüestionables, com banalitzar l’obesitat: per molt que la comunitat Health at Every Size (HAES) s’enteste a negar la relació entre el pes i la salut, el cert és que l’obesitat és un factor de risc en malalties cardiovasculars, diabetis i, fins i tot, en algunes formes de càncer. Per contra, el llibre transmet encertadament la idea que, a pesar de saber que els estereotips estètics són arbitraris i imposats, no és fàcil desfer-se dels complexos ni de les inseguretats.

Operació biquini és la història de Sol, una xica que rep com una maçada la notícia que Jana, una amiga, celebrarà el seu catorzè aniversari a la platja. Aleshores es proposa perdre cinc quilos en un mes, seguint un règim rigorós baix en calories i fent esport cada dia. La primera setmana, els esforços obtenen recompensa i perd dos quilos, però la següent, quan els sacrificis costen més i més de mantenir, en perd mig, i la tercera, quan relaxa la dieta, només quaranta grams. Aleshores descobreix en Internet el perfil de Black Rainbow, una dona de la mà de la qual aprèn conceptes com «grassofòbia», «normotípic» o «vergonya corporal». La trama –mínima, perquè el que interessa és l’al·legat en contra de la fiscalització dels cossos– avança, sobretot, pel diàleg que manté la protagonista amb si mateixa i amb Ariel, una mena de minijo o de consciència summament cruel a la qual la xiqueta acaba mig convencent que tenir un físic resplendent no ha de ser una prioritat. De tant en tant, quatre personatges terrorífics interrompen la narració i, com el cor del teatre grecollatí, comenten la situació i jutgen la protagonista. A més dels jocs tipogràfics i metaliteraris –Sol i Ariel són conscients que pertanyen a la ficció–, l’obra està profusament il·lustrada per Camille Vannier, que, amb recursos propers al còmic, ha optat per la hipèrbole contínua, tal volta amb la intenció de contrastar amb l’humor un assumpte complex, dolorós i, en ocasions, tràgic. El resultat és una barreja de ficció, llibre de coneixements i d’autoajuda en el qual pesen més l’alliçonament –la bellesa física no és important– i les recomanacions per a gestionar la vergonya i la culpa que no la qualitat literària: l’èmfasi i la voluntat d’explicar-ho tot no han deixat gaire lloc a la subtilesa ni al suggeriment.