Petons de mico

En el procés d’edició d’un llibre hi ha diverses tasques que diferents especialistes fan amb més o menys professionalitat i coneixement. Habitualment, els dos més importants d’aquesta cadena i a qui la crítica destina més espai són els autors, en el nostre cas Glòria Marín (Sabadell, 1959) a la ploma i Maria Guitart (Barcelona, 1978) al pinzell —i ordinador—. Però el treball de correctors, maquetadors, editors, etc., pot ser tant o més important, tot i que el seu pas per un original sigui gairebé imperceptible. Dic això perquè a vegades els astres es confabulen perquè res de tot plegat acabi de girar alhora i el resultat final sigui un títol on cada peça s’entesta en no encaixar on li toca. I passo a desgranar el significat de les meves paraules. 

Tenint en compte que la història d’en Biel, el protagonista de Petons de mico, està destinada a primers lectors —així ho diu a la contracoberta: per a majors de vuit anys, edat en què els lectors en termes generals tot just han assolit la mecànica lectora que els permet desxifrar el text i no perdre’s per camins sense sortida— no s’acaben d’entendre algunes escenes que poc o res aporten a la trama principal. Poso per exemple quan el mico que la Rosaura porta de la selva per salvar-lo de la desforestació va a la perruqueria, o quan aquest mateix mico, sense raó aparent, es posa a parlar només amb el protagonista (p. 20) com si fos el més normal del món, o quan decideix que vol tornar a la selva i el petit Biel, sense encomanar-se a ningú, surt de casa i més tard torna sense que hagi passat res de rellevant. 

Així mateix, la il·lustració no sempre respon al que diu el text, com per exemple quan en Biel crida des de la terrassa la seva veïna Rosaura, que parla amb unes hortènsies, i la il·lustració (p. 8) els mostra al mateix nivell i les hortènsies enlloc, o quan en Biel teòricament és a l’obrador d’un forn (p. 87) i la imatge mostra una cafeteria.

També hem d’esmentar errades en la maquetació, com per exemple la il·lustració de la pàgina 107, que correspon a la pàgina 105. O —i encara més greu, tenint en compte que són lectors que estan aprenent a llegir i escriure— les múltiples errades en la correcció, com per exemple el diàleg que obre la pàgina 82, on s’han oblidat de separar amb un punt i a part el debat entre dos dels actors de l’obra, cosa que porta a un obligat equívoc, o a la pàgina 73, on no se sap si parla en Biel, el mico, la Rosaura…

Finalment s’ha de fer referència a la tasca d’edició, ja que una lectura atenta hauria posat al descobert la incoherent partició d’alguns capítols (p. 54 i 55), els textos sobrers o les històries mal perfilades, com la de la Magdalena i el seu amor no correspost, que haurien portat a retornar l’original a l’autora perquè fes els habituals retocs que un creador no veu d’entrada i que un editor o un bon lector sí que treuen a la llum. 

Crec que tot plegat fa d’aquest títol una obra fallida, no tant perquè falli una sola baula de la cadena d’edició sinó per un cúmul de despropòsits.