Quina gana que tinc!

«I ens banyarem amb gaspatxo/prenent gelats de pistatxo./Les coques per patinet/amb frens de torró i xiclet.» Això és una mostra del que ens trobem en aquest llibre, amb un protagonisme justament compartit entre text i il·lustració. El menut protagonista i dos veïns de l’escala improvisen un banquet oniroliterari; la família ha marxat de cop a l’hospital a acompanyar l’àvia i no han deixat res per menjar. Els versos, de collita pròpia i recollint dites i frases fetes, van entrant en una espiral que augmenta en intensitat a mesura que ho fan la gana i la imaginació dels nanos.
I també creix el registre de colors, formes, dimensions i dinamisme de les il·lustracions, en una batalla afamada però ben equilibrada entre text i imatge, tot i que en algun moment aquesta batalla aclapari una mica el lector. La combinació explosiva entre els versos —amb un registre estilístic variadíssim— i els dibuixos, explosius, dóna lloc a un llibre digne de menjar-se’l de dalt a baix.