Refugiada: l’odissea d’una família

Amb el títol, el subtítol i les guardes, el lector sap clarament el que narra aquest àlbum il·lustrat i cap a quin objectiu es dirigeix. Gairebé sense paraules, es planteja la història d’una nena i la seva família, que es veuen abocats a abandonar la seva vida quotidiana i feliç i a fugir cap a un destí incert. Al llibre, els personatges són com ombres dins d’una boira fosca, i tot és mirat i narrat des dels ulls foscos de la nena. És una mirada que no entén res del que li passa, però que tot i això actua com a infant que és.

La il·lustradora alterna les imatges a pàgina sencera o doble pàgina amb vinyetes. La narració a través de les imatges és excel·lent. Expliquen una realitat duríssima, i amb les tonalitats de l’únic color que s’utilitza, el blau marí d’una boira que ho cobreix tot, es fa excessivament real, contundent i palpable, com podem arribar imaginar que deu ser –o no, potser és difícil d’imaginar.

Gairebé no hi ha claror ni brins d’esperança en el llibre. Només en trobem una mica al final del túnel per on deambulen els personatges. Al meu parer, i des del punt de vista literari, l’exemplar em sembla molt destacable, però peca d’excés de realisme. La cruesa de la realitat devora la literatura. Aconsegueix, però, el que hauria d’aconseguir tota obra: colpir el lector.