Sense paraules

Sense paraules conta la relació del senyor Feliu i del seu globus; des que el trobà «entortolligat en una branca», viuen junts i cada dia, en arribar a casa, l’home el trau a passejar: els dilluns van al parc, els dimarts a la mar, els dimecres d’excursió amb l’automòbil… De sobte, a partir d’una nit, el globus es mostra desganat i comença a aprimar-se fins a quedar-se pansit i sense tibantor. Amb les últimes forces, el globus pica el vidre de la finestra, de manera que el senyor Feliu, tot i la tristesa, el deixa anar i el globus s’enlaira més i més. Mentre l’homenet mira com el seu amic s’allunya, tot d’una s’adona que hi ha un catxerulo enganxat a un arbre.

Mireia Sánchez ha creat una història circular en la qual no s’esmenten l’amistat ni l’amor ni l’abandó o la mort, però que pot encabir aquestes circumstàncies i alguna més. S’hi percep mesura en les paraules per a no dir més del que cal, atès que les imatges aporten molta informació. Si de cas, es podria haver suprimit encara alguna explicació, com que «De vegades, no cal parlar per ser feliç», perquè l’escena ja transmet satisfacció, benestar i companyonia quan es veu els dos protagonistes fent el vermut un diumenge a la plaça. És un encert no referir-se a la causa del malestar del globus i deixar que siguen les il·lustracions les que completen el sentit: home i objecte miren el Viatge a la lluna de Georges Méliès quan el globus queda seduït per l’astre també esfèric. El progressiu decaïment del globus i l’ascens al cel pot llegir-se com l’enamorament d’un altre d’un dels membres de la parella i la consegüent separació –parella sentimental o d’amics–, o com a malaltia que avança cap a la mort. En tots dos casos, sofreix l’individu que pateix la pèrdua. La història és suficientment oberta i metafòrica per a permetre les dues interpretacions.

Les il·lustracions de Litos harmonitzen amb el text per la gamma continguda de colors: marrons, ocres, daurats, granats i alguns blancs que alliberen la mirada del seguit de seqüències fosques, sobretot cap al final. L’artista juga amb una sèrie de reproduccions fotogràfiques d’objectes –la calaixera, la bola de discoteca o la xapa de Bitter Kas– i textures –la flassada de ganxet, el paper d’embalatge o el mateix globus, que sembla un fragment de rajoles–, sobre les quals traça línies i figures: fa gràcia que el tap del Bitter es convertisca en el Sol. En alguns moments, es diria que hi ha un excés de recursos gràfics: textures dels objectes sobre textures del fons, línies, taques, ombres, etc., que contrasta amb la netedat del text. Sense paraules és una obra suggeridora que parla amb senzillesa de temes complexos.