Sentinels

Quan comences el darrer Premi Joaquim Ruyra, costa veure-hi algun indici de narrativa per a joves en algun lloc. L’inici és la part que segurament més tira enrere el lector, quan un grup de col·legues del món de la televisió es troben immersos en la creació d’un reality. Una vegada l’han creat i els participants estan triats, aquests fan, més o menys, el paper de connectar amb el lector jove.

Sentinels no és una típica novel·la juvenil, ans al contrari, va molt més enllà, qüestionant, experimentant i dinamitant els límits de la franja a qui s’adreça, si és que encara en queden. Ho fa amb un llenguatge corrent, barroer, que no oculta res; amb escenes i actituds virulentes, amb sang i fetge, i especialment amb un tema: el d’uns realities cada vegada més habituals, on els personatges han d’aconseguir uns objectius com a col·lectiu.

En la novel·la, tot és aparentment molt banal, com la vida mateixa, però aquests jocs televisius, els egos i els caràcters ben definits dels nombrosos protagonistes són portats tan al límit que provoquen situacions totalment descontrolades i fins i tot esquizofrèniques. Al darrere, s’hi intueix una reflexió profunda i un plantejament molt meditat al voltant del tema. Malgrat això, la novel·la s’allargassa en excés, amb moltes escenes supèrflues.

Sentinels recorda plantejaments com el d’Els jocs de la fam, però allà els territoris, el paper i la profunditat dels personatges són més clars i marcats. Els lectors saben bé on trepitgen. A Sentinels, es té la sensació d’avançar a batzegades cap a un objectiu per concretar. Les situacions són radicals, a l’estil de les pel·lícules de Tarantino, i el lector necessita una voluntat de ferro per avançar, si no, el reality show li devora la fam lectora.