Set raons per estimar els meus pares

La característica principal d’aquesta narració (i la raó per la qual ha rebut el Premi Vaixell de Vapor) és l’expressió volgudament infantil: col·loquial, amb digressions (sovint, extenses) i moltes conjuncions, talment com si reproduís el llenguatge oral d’un escolar. Cela té l’habilitat d’incloure-hi referències a icones actuals (futbolistes, cantants) i l’element escatològic, que sempre és garantia de rialles. A més, hi entrellaça consells pedagògics (ens diu la mestra), saviesa popular (en boca dels pares i les àvies) i successius tocs d’humor.
El lector s’hi identifica, tant per l’estil, com per les vivències, desitjos i preocupacions que s’hi expliquen, ja que les raons del títol no deixen de ser una excusa per oferir-nos un retrat tendre i divertit de la quotidianitat d’un infant.
Al mèrit de l’escriptor, cal sumar-hi el de l’il·lustrador, que ens proporciona la seva visió d’aquest fragment de vida amb el seu estil net, detallista i dinàmic (destaquen especialment les escenes nocturnes). Els dibuixos proporcionen un plus a l’obra. Si tenim en compte que són en color i que tenen un espai digne dins d’un llibre ben enquadernat, resulta obvi que els editors s’hi han volgut lluir.