Silencia

«On s’amaguen els estels quan es fa de dia?», pregunta l’infant. La resposta la té la Silencia, o la cançó del silenci, un ocell de paper que estén les ales per guiar-nos cap a un univers poètic. Els estels poden abraçar els adéus, desfer les preocupacions, també ens aixopluguen quan tremolem o apropen els qui estan lluny. I un llarg etcètera.

En aquest marc eteri, fàcilment s’hi reconeix una línia (editorial) molt marcada, tant pel que fa al contingut com a la forma: l’àlbum com a eina per ajudar els petits lectors a reflexionar sobre diferents aspectes de la vida, de l’entorn, des d’un registre més aviat poètic, d’imatges nítides, que respiren. Aquí, s’hi troba un joc interessant de formes geomètriques a partir de l’origami d’un ocell, amb un toc artístic molt d’acord amb el text.

Es tracta de fer volar la imaginació, perdre’s en les pàgines. En aquest sentit, està bé que els infants ho puguin fer –no tot són missatges clars, dels que s’entenen a la primera. Però de vegades, quan en el relat les paraules i les imatges caminen sense tocar de peus a terra, es pot tenir la sensació de caure en l’avorriment en algun punt, o trobar-se davant l’absurd. La línia és molt fina. El dubte és si els menuts poden seguir el fil de la història. Ara bé, sí que es toca de peus a terra al final, en una mena de guia de lectura, en què hi ha una explicació científica de per què s’amaguen els estels quan es fa de dia.