Trenta centímetres

L’acondroplàsia és una de les malalties rares, que afecta 1 de cada 25.000 nadons nascuts vius. És una displàsia òssia, un trastorn genètic que afecta principalment la placa de creixement ossi provocant que l’infant tingui una talla desproporcionadament baixa, amb escurçament de la part superior dels braços i les cames i el cap gros, entre d’altres. En definitiva, la persona que la pateix té el que popularment es coneix com a nanisme. I sobre aquest tema l’autora terrassenca Mercedes Olivet (1963) centra aquesta novel·la infantil, que porta per títol Trenta centímetres. 

Malgrat el que pugui semblar per la introducció d’aquesta crítica, l’autora ha estat capaç de ponderar l’aparició del tema principal fent sorgir amb molta força les relacions d’amistat pròpies de l’etapa en què viuen els seus protagonistes: la preadolescència. 

Tot comença quan a en Marc Barrantes li encarreguen fer un treball sobre el nanisme o acondroplàsia juntament amb la Fani i la Susi, dues companyes que creuen estar molt més dotades per als estudis que el protagonista. A ell li toca entrevistar algú que hagi nascut amb aquest trastorn genètic, mentre les seves companyes fan el treball més planer i fàcil de recerca bibliogràfica. Sortosament, malgrat que sembli difícil, en Marc troba un noi, en Damià, de la seva edat, que pateix acondroplàsia, i hi estableix una bona amistat. A poc a poc, malgrat la singularitat física d’en Damià, la relació entre tots dos s’enforteix i passa a ser l’autèntic pilar de la trama. I és que, com bé diu en Marc al final del llibre, «el Damià és gran, molt gran». 

L’autora ha estat capaç de tramar una bona novel·la, plena d’humanisme, sobre un tema del qual s’ha parlat poc, i aquest és un element a tenir molt en compte de cara a la seva valoració, però a més ha demostrat ofici tot agafant el toro per les banyes i, sense ocultar la temàtica de l’acondroplàsia –que molt probablement fou la guspira que va encendre la història–, ha teixit una bella història sobre l’amistat. 

Especialment remarcables són, així mateix, les il·lustracions de Jordi Solano, que malgrat ser molt limitades en quantitat demostren que l’autor ha entès que no només hi són per lluir sinó que aporten més que decoren.